El desafiament de conservar el llit sobre el riu a la Riba

D5II_12987 - copia

Les darreres troballes arqueològiques revelen la presència d’humans als voltants del que avui en dia anomenem la Riba, almenys des de fa 400.000 anys. Aquests primers assentaments humans s’expliquen en bona part per la proximitat d’un recurs tan necessari com és l’aigua però també per la seva importància estratègica. Concretament, perquè l’estret per on circula aquest tram del riu Francolí representava una de les poques vies que comuniquen directament la zona costanera amb la depressió de l’Ebre. Es tractava de petits grups que s’havien de desplaçar periòdicament per caçar i recol·lectar fruits silvestres.

Amb el descobriment de l’agricultura, els humans van deixar de necessitar fer grans desplaçaments per trobar aliment i van començar a construir habitatges cada vegada més sofisticats i perdurables. Malgrat la proximitat de l’aigua, el relleu abrupte de la Riba dificultava considerablement l’establiment de grans poblats. Per fer-se una idea, a finals dels segle XV, en aquesta zona tan sols hi vivien 5 famílies. Amb el temps, les tècniques agrícoles van aconseguir millores importants i el nombre d’habitants va augmentar considerablement.

La gran explosió demogràfica però, no va arribar fins el segle XVIII, quan es va començar a aprofitar l’energia motriu que oferien les aigües salvatges del riu Brugent per instaurar una indústria paperera de gran rellevància que encara perdura avui en dia. En tan sols 70 anys, la població va passar d’unes 80 persones a més de mig miler. A mitjans del segle XIX, aquest número es va triplicar, tot i que posteriorment ha disminuït de manera progressiva fins a les poc més de 600 persones de l’actualitat. Paral·lelament a aquesta industrialització, es van començar a construir cases pels seus treballadors però les dificultats que plantejava el relleu limitaven considerablement la superfície edificable, de manera que les cases s’aixecaven atapeïdes entre carrers estrets i costeruts. Com que no es podia edificar als cims, la gran demanda va propiciar l’ocupació en zones de ribera que la memòria dels més vells donaven per segures. Però l’any 1792, aquesta errada de perspectiva temporal va costar la vida a 19 persones i va destruir un gran nombre d’edificacions i infraestructures a la Riba i els pobles veïns. Per desgràcia, els postulats del Feng shui, que originàriament es basava en situar els elements arquitectònics en harmonia amb les forces de la natura, ens van arribar massa tard. Tampoc no es va prendre prou seriosament el refrany que diu “a la vora del riu no t’hi facis el niu”.

Algunes dècades després, la zona va patir una altra gran riuada però aquesta vegada els danys van ser molt menors. Confiats, els vilatans van reviure el pànic els anys 1874 i 1930. Malgrat els grans avenços tecnològics quant a l’avaluació de riscos naturals i de predicció del temps, fa poc més de 20 anys vàrem tornar a patir de valent. Aquells que van veure de ben a prop com aquell 10 d’octubre de 1994 l’aigua s’enduia tots els cotxes, cases i ponts que trobava al seu pas, no deixaran mai de mirar aterrits cap al cel cada vegada que el servei meteorològic anunciï grans aiguats.

avinguda_Riba_1994 - copia

En aquesta darrera ocasió, sembla ser que la gran quantitat d’aigua que va caure en poques hores a les Muntanyes de Prades va arrossegar un gran nombre d’arbres Brugent avall fins arribar al pont de Farena, on van quedar retinguts i van formar un tap. El nivell de l’aigua va començar a pujar fins al punt que la seva força va superar la resistència del formigó. Això va provocar que el gran volum d’aigua acumulada baixés de cop amb una violència desmesurada. A l’arribar a la Riba, aquesta gran onada enfosquida pels sediments que arrossegava es va afegir al cabal del Francolí, no tan agressiu però també amb un gran cabal. Els arbres s’acumulaven ara al Pont de Cal Cisquet, fent pujar de manera preocupant el nivell de l’aigua i causant estralls incalculables als hereus de les errades del passat. Es calcula que les riuades d’aquesta magnitud tenen un període de retorn d’uns 60 anys i, per tant, hom podria pensar que encara tenim 40 anys de marge. Però aquests números són només estadística, de manera que tant podria ser que la següent arribés aquest mateix any com d’aquí a més d’un segle.

Certament, tot i ser-ne conscients del risc, la relativament curta vida dels humans fa que oblidem fàcilment la memòria dels nostres avantpassats, fins i tot ara que tenim registre fotogràfic i documental. Si li sumem l’arrelament als béns materials, el valor del patrimoni històric i l’encara elevat cost econòmic de la totxana, ja tenim tots els ingredients per no poder dormir tranquils. L’enderrocament de les construccions fetes en zones inundables és un tabú inqüestionable.

La conclusió d’aquests esdeveniments recurrents tan catastròfics és, doncs, que els arbres i els ponts no són compatibles i, com que els ponts són necessaris o bé tenen un valor històric irrenunciable, la única alternativa és tallar arbres a tort i dret. D’aquesta manera també ens estalviem patir per si algun dia ens afecta un incendi forestal.

Però de nou la ignorància ens farà aprendre a cop de bastó. A demanda dels vilatans més preocupats, la intenció inicial de l’ajuntament de la Riba era “netejar” completament els trams de riu que circulen vora el nucli urbà per aconseguir un passadís de gespa. Aquesta alternativa fa recordar el fracassat parc fluvial del Francolí a la ciutat de Tarragona, en aquest cas víctima de l’ampliació mal planejada del Port a finals del segle XIX. Deixant de banda l’ecologia i la psicologia, la hidràulica ens diu que amb aquesta actuació de neteja a la Riba tan sols hauríem aconseguit que durant els aiguats l’aigua aconseguís més velocitat, augmentant així la seva capacitat destructiva que molt probablement desfalcaria ponts i cases amb molta més facilitat. A més, els arbres que queden retinguts als ponts no són tants els de ribera com els pins dels boscos adjacents al riu. Amb aquesta afirmació cal evitar caure en la temptació de despullar les muntanyes perquè al bosc de Poblet ja van patir les conseqüències d’aquest experiment l’any 1874. Efectivament, entre els molts serveis ecosistèmics que ens ofereixen els boscos, incloent-hi els de ribera, cal ara destacar el control de les riuades. Una vegetació de ribera ben estructurada té la capacitat d’esmorteir els impactes de les riuades i fins i tot absorbir completament les de menor magnitud. La fricció que provoquen els arbres fa disminuir la velocitat de l’aigua i, per tant, la seva capacitat erosiva. Evidentment, en el cas d’esdeveniments extrems, l’efecte amortidor pot arribar a ser minoritari però en cap cas empitjoraria els efectes negatius de l’aiguat, al menys de manera significativa.

Així doncs, la solució definitiva per evitar noves afectacions de les riuades consisteix en respectar les zones inundables d’una manera molt estricta i substituir els ponts antics per altres amb una llum de pas suficientment àmplia i amb fonaments assentats fora de la llera fluvial, encara que perdin el valor estètic. Addicionalment, també s’haurien d’habilitar planes d’inundació amb capacitat per retenir grans quantitats d’aigua riu amunt de les zones habitades. Tot i ser una solució fàcil, el cost econòmic i el valor del patrimoni històric ho fan alhora molt difícil d’implementar. De fet, les línies d’actuació de l’Agència Catalana de l’Aigua corroboren i van en aquesta línia, tal i com es pot comprovar al Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya per al període 2016-2021, actualment en període d’informació pública.

En espera a que algun dia no extremadament distant la política i l’economia aconsegueixin alinear-se i assimilar les conclusions de la ciència, de moment, s’ha fet una actuació que no servirà de gaire davant una gran riuada com la de 1994 però ben segur contribuirà a reduir els efectes adversos de possibles avingudes més moderades. L’objectiu principal d’aquesta actuació selectiva és augmentar la capacitat volumètrica del canal fluvial i reduir el risc d’obturació dels ponts a l’entorn del nucli urbà de la Riba. A més, també millora l’estat de conservació de la vegetació de ribera, si més no en alguns aspectes. Com ja hem dit, si volguéssim atenuar la capacitat destructiva de les grans avingudes, no tenim més remei que recórrer a les excavadores i el formigó.

En primer lloc, s’han eliminat tots els arbres d’espècies exòtiques invasores, com l’ailant i la robínia. Aquestes dues espècies, provinents de la Xina i d’Amèrica del Nord respectivament, tenen un creixement molt ràpid que dóna lloc a boscos monoespecífics molt atapeïts. La seva fusta fràgil sumat a un sistema radicular poc profund i molt extensiu, els fa especialment vulnerables a les riuades i fan augmentar considerablement el risc d’obturar els ponts respecte els arbres autòctons. A més desplacen les espècies autòctones i fan disminuir dràsticament la biodiversitat. Entre aquestes espècies exòtiques eliminades, també s’ha inclòs la canya, amb uns efectes similars però a escala més petita, i totes aquelles espècies d’arbres que, tot i ser autòctons, no són pròpiament de ribera, com poden ser els pins.

En segon lloc, s’han tallat tots els arbres, tant exòtics com autòctons, en una franja de 10 metres riu amunt i 10 metres riu avall dels tres ponts propers al nucli urbà. Aquesta tala massiva té un impacte ecològic important però molt local i, per contra, fins i tot pot afavorir la biodiversitat global de l’espai perquè representa un hàbitat diferenciat. Però sobretot, redueix el risc de col·lapse dels ponts.

En darrer lloc, s’ha fet una tala selectiva de tots els arbres que superen els 10 metres d’alçada, que correspon aproximadament a l’alçada dels tres ponts esmentats sobre la llera del riu. D’aquesta manera, es conserven bona part dels arbres de ribera que tenen capacitat per esmorteir la força de l’aigua però s’eliminen aquells que poden representar un risc en cas d’avingudes més grans.

Tot i que l’impacte visual no és massa evident, sota les fulles s’ha fet molta més feina del que aparenta i, a més, s’ha conservat el bon estat de conservació de la vegetació de ribera i del riu en general. Caldrà esperar la propera avinguda per demostrar-ho però això sí, de ben poc servirà si no es fa un manteniment periòdic amb prou bon criteri.

Esperem doncs, aconseguir convèncer la ciutadania i els polítics de la necessitat de respectar la natura, ja no només des d’un punt de vista merament conservacionista, sinó valorant amb rigor científic el gran nombre de serveis ecosistèmics que podem aprofitar per millorar la nostra qualitat de vida en tots els àmbits, incloent-hi la protecció davant els riscos naturals.

Dr. Jesús Ortiz, President de l’associació per a la Conservació dels Ecosistemes Naturals

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>